M'aixeco tard, he dormit bé. Deixo la casa i dono una ullada a l'ermita de la Verge de la Peña, encastada en la muntanya.
Surto sol. El camí ja està plé de pelegrins procedents de Belorado. L'única gràcia d'avui es l'entrada a Castilla.
El camí sembla una desfilada. Puja salvant un desnivell de 200 metres fins a un alt on hi ha un monument "a los caídos de la guerra civil" en que no s'aprecia cap tendència. Aerogeneradors, tupids boscos i la pista serpentejant, vertical i horitzontalment, entre turons.
Arribem (amb l'Erica i en Javi) a Agés. Teníem dos opcions d'alotjament "la casita roja" i "la noruega".
La casita roja no admet reserves, al contrari de la seva germana "la casita amarilla", i costa 5 €, dos menys que l'altra. La noruega es una dona antropóloga que acull pelegrins, quan no està de viatge per l'Àfrica o Sud-Amèrica, per la voluntat de 5 €, d'aixó ens enterem després de visitar-la, a mès no es pot cuinar i a dormir abans de les nou i sortir després de les set. Li diem que anem per les motxilles, ens ho pensem pel camí i no tornem.
L'home de les casetes, José Luís, es molt enrollat. Els deixa juntar dos lliteres (llitera de matrimoni).
De sobte apareix el xef coreà: el gran Song, amb el seu inseparable secretari Usong. En un plis plàs munta un sopar per a di-vuit persones, aquest cop m'hi apunto. Demana cervesa per cuinar ("el cocinero ha de estar contento"). Cuina espaguetis (seva, pebrot, all, olives, llimona, xoriço...). Demana disculpes inclinant-se varies vegades amb les mans en prec i promet que demà muntarà una paella a Burgos on ens satisfarà. Després (algú havia comprat vi) promou una festa en la que cada nacionalitat representada ha de cantar una cançó o recitar un poema. Neozelandessos, portuguessos, estatunidencs, coreans, españoles i catalans, tots tenim el nostre moment. Quan comencen les individualitats triumfo amb "En Joan petit quan balla".
Poc a poc es disolt la festa i marxo a dormir. Encara se senten brindis i rialles una bona estona.
No comments:
Post a Comment