LL'etapa "oficial" comença al poble d'abans, Boadilla del Camino, i acaba a Carrión de los Condes, pas previ del temut salt de 17 km sense serveis de l'etapa següent.
Sòc l'ultim peató en abandonar l'alberg, nomès queden els ciclistes (un altra mon). Segueixo el camí, paral.lel a la carretera. Una dona em segueix a curta distància, apreta el pas per passar- me. Poc després s'atura a parlar amb un cowboy americà (com ella suposo), el mateix que aquest matî abans de sortir ha estat uns segons davant del mirall comprovant que barret, bigoti i motxilla estaba com havia d'estar. L'avanço.
Em creuo amb la parella de francessos d'ahir a la font romana. El de les ampolles als peus no ha trobat les sandalies romames que li va recomanar en Putzu (gestor d'alberg a Boadilla), les botes li van petites. Em pregunten per una flor, els hi contesto que "fleur", riuen.
Atenció bifurcació: "Tramo paralelo al rio Ucieza", sona bé, l'agafo, sòc l'únic.
Caminet preciós, cant d'ocells, sons d'aigua... A cinc-cents metres, de vegades mès, veig els minûsculs pelegrins creuant-se amb els cotxes. Em paro a esmorzar i apareix l'americana. Ens sorprenem i ens felicitem a l'hora per la decisió presa pels altres i la nostra: "I don't know why".
El tram s'acaba i torno a la romeria. L'americana desapareguda, igual ha continuat per on no era.
Al fons apareix Carrión de los Condes. Visito les dos esglèsias mès antigues, primer Santa Maria i després Santiago.
Aquesta última, convertida en museu, va ser itilitzada com a polvorí a la guerra del francés, i els mateixos guerrillers españoles la van volar per evitar que les armes caiguessin en mans enemigues. Es va fer cult(sota teulat de fusta i teules) fins el 1970 quan el capellà va decidir fer un museu ajuntant totes les rampoines de les esglèsies del voltant. A destacar la col.lecció de carraques i matraques.
Com es d'hora, està núvol i fa ventet decideixo afrontar els temuts 17 km. M'armo amb un bocata de llom amb formatge i dos litres d'aigua i es la una, endevant!
Els primers quilòmetres son asfalt. Curiosament rebo una trucada sugerint-me que em jubili als 61 anys per que l'empresa, per la que no treballo, s'estalvíi 30.000 €. Al.lucino.
Després d'una hora i poc la carretera tomba, el camí no.
Una inscripció en una pedra m'informa que entro en l'autèntic recorregut de la Via Aquitània, Burdeos - Astorga 12 km, al front una línia blanca que es perd en l'infinit. Mejo mig bocata, un plàtan i m'endinso.
Es un tram monòton, el paisatge no es mou. Menys mal que no fa sol i si ventet. Després dels di-nou quilòmetres Frómista-Carrión i els quasi cinc d'asfalt (trucada a part) les cames protesten. Al cap d'una hora apareix una pintada a terra que indica "Albergue a 10 km", miro el phone i nomès a passat mitja hora. La noció del temps es tergiversa. Vaig avançant sense veure el final. Passo una font ("Hospitalejo"), hi han dos pelegrines llegint. Ni cas (mutu).
Després de molt temps subjectiu veig una silueta llunyana que em segueix, no faig cas. Al cap d'una altra eternitat subjectiva sento el trepitjar quasi a tocar, m'ho penso anans de girar-me. Floren! El cordovés, del que nomès havia escoltat el meu nom una vegada a Nàjera m'havia atrapat.
A Frómista la hospitalera, al assaventar-se de que el coneixia, em va comentar que havia arribat sense un duro i sense credencial i l'havia demanat acolliment mentre esperava un gir (monetari). Vaig tranquilitzar-la en ella i li vaig deixar 25 € en ell. L'endemà (avui per la redacció) me'ls va tornar.
Caminant i xerrant sota la mateixa psicosi de temps aturat passen els quilòmetres sense veure cap fi.
Quan ja estem farts apareix una torre a l'horitzó. El poble, enclotat, es mostra just en el moment de la desesperació: Cercedilla de la Cueza.
L'alberg municipal, nou, el regenten el fill del tinent d'alcalde i el mès espavilat del seus amics. El preu de 5 € ha estat igualat a la baixa per l'alberg privat (anunciat 7 €) que a mès te l'únic restaurant del poble, no hi han botigues. Ens quedem en el municipal. Hi ha un grup de cinc italians, en Nacho, un lio de lavabos i una classe de ioga al pati que m'impideix (per respecte) rentar la roba.
Vaig a sopar i en Nacho em convida a taula, sopem junts i xerrem.
Ve la nit i me'n vaig a dormir, estic fet pols.
No comments:
Post a Comment