caminant: Etapa 35.- Berciano del Real Camino

Entre que m'aixeco tard i m'ordeno la motxilla quasi tothom ha marxat.
Fa quatre dies que vaig amb els mateixos mitjons. No penseu malament, es que fa tan bon temps que em dona per rentar-los i s'aixuguen en un no res, queden fora la motxilla i per no remenar...
Surto a ritme de "warm-up" i vaig passant gent.
Al arribar al primer poble, El Burgo Ranero, faig cas omís de les fletxes noves i vaig pel carrer gran directe a l'esglèsia. M'he saltat el circuit comercial dels albergs i em planto davant una llacuna plena de granotes (Ranero) el concert es espectacular m'hi quedo esmorzant.
En acabant arriben els italians (Giovanni, Giovanni, Giorgo, Moreno e Pietro). Ja he caminat amb tots i sé les seves històries, soc el nen del grup. Renovem el pacte dels espaguetis.
Les anteriors tres etapes de mès de trenta quilòmetres han fet fira amb en la tropa i el ritme es ostensiblement baix. En Moreno amb ampolles als peus es el que ho passa més malament.
El camí no s'aparta de la carretera, el paisatge sembla un teló de teatre. L'ombra ritmicament intermitent, com els arbres, protegeix de la solana just la meitat.
En una aturada, sota un porxo enmig de res, se'ns uneix "il romano", la cara que posa Giorgio es de filmar, tots riem per lo "bajini". Ofereixo les meves xancles/sandàlies al Moreno, penso que li aniran millor que les botes que duu. Prova diu que "mello" i m'ofereix comprar-me-les: 50 €, jo ric, puja l'oferta, li comento que dependrà del seu somriure al final d'etapa, riu i li pujo 50 € més, deixa de riure."Il romano", després d'intentar trobar company de caminada, no se sent còmode i es va distanciant quasi com, quan a l'etapa anterior, va triar l'altra variant.
Arribem a Reliego, ens abastim. Veig un vi del Bierzo que em fa "tilin" (sempre compro els vins per simpatia), dubto pel pes però me l'emporto; compro també tomaquet (fregit) i un gelat (ametllat), aquest últim no el poso a la "zaína" (motxilla). Quan surto, després d'una petita conversa amb els botiguers, ja no trobo els italians. Cerco desesperadament una font, queden sis quilòmetres, no tinc aigua i el poble s'acaba. Truco a una casa, res; crido en un taller, res; li comento a una coreana i m'ofereix de la poca que li en queda, refuso. S'acaba el poble i apareix el parc infantil que pensava m'havia passat. Costa veure la font entre tant gronxador (no se per que tants si no hi han nens) però ja tinc aigua, jo i set pelegrins mès.
Apreto el pas per agafar els italians i arribo a Mansilla de las Mulas sense trobar-los.
L'alberg, municipal, el regeix un anglés. De fet des de Burgos he parlat mès anglés, francés i, últimament, italià (aprenc a marxes forçades) que castellà o català.
M'interesso per la cuina i després de comprovar que hi han estris suficients i que no hi ha un altra alberg similar (parroquial) m'hi apunto. Els italians no hi son, «m'han esquivat --penso--, tan s'hi val, tinc per fer-me spaguetti».
Em dutxo i rento roba descalç, es costum deixar les botes al "botero" i anar en xancles, els mediterrànis autèntics (italians, españoles i catalans) sense mitjons.
Em quedo dormit fent "blog", vaig molt endarrerit. De sobte xivarri, ben podeu endevinar, han arribat! Salutacions, poques explicacions.
Il capo Giovanni ve cap a mi per coordinar el sopar.
--Tu controli e Moreno cocina. Vai con lui per comprare. Seiamo undici.
Onze! Pasta! Italians! Tot un repte.
Surto a comprar-me unes xancletes (vaig amb les botes) i em trobo al Moreno (va amb les meves xancletes) prenent al bar del costat de l'alberg. Comentem i anem a comprar.
La recepta es "Patatas a la Riojana", pero en lloc de posar aigua i bullir les patates, es fa la pasta apart i després es barreja amb la salsa. Aquesta era la meva pensada, tot i que en Song m'havia dit que salsa i pasta s'ajunten al plat.
Ingredients per onze comensals:
-- 4 x 500 gr d'espaguettis (2 kg)
-- tres cipollas
-- due peperoni verdi
-- due peperoni rossi
-- un carabassó (improvització, no toca però li poso)
-- set xorissos de cuinar (vermells)
-- 4 x 350 gr bricks tomàquet fregit
-- 3 x 100 gr formagio rallat
-- 20 gr pimentó
-- oli i sal
-- Quatre ampolles de vi
Preparació:
-- Tallar-ho tot en petit.
-- Pelar i desfer els xorissos
-- Obrir una ampolla de vi ( preferentment de deu quilòmetres abans) i anar buidant-la
Elaboració:
--Fregir la ceba (sense sal i tapada), tenim un wok
--Deu minuts després afegir pebrots i carabassó
--Afegir sal i tastar
-- Cinc minuts després els xorissos
-- Quinze minuts després el tomàquet
--Afegir i/o rectificar de sal i tastar
-- Quan l'oloreta sembla màxima afegir el pimentó.
S'ha d'anar remenant sovint (vitro) per que no s'enganxi.
Quan els de fora, que ja han parat taula, es mostren nerviossos i entren i surten (acabant amb l'ampolla de vi interna i alguna externa) es retira del foc i es prepara la pasta.
Costa un ou que bulli l'aigua. En Moreno, company d'equip, diu que quan tires un spaguetti a la paret i queda enganxat, la pasta està feta. M'imagino una paret amb trenta-set espaguettis enganxats.
Les protestes pujen de to. Algú ha d'anar a comprar mès vi.
Pasta feta, aigua fora. Un londinenc que havia demanat coure els seus espaguettis amb els nostres, aparta la seva ració. Quan provavem el punt de cocció (al dente) l'hem dit que ho feiem amb els d'ell, s'ha quedat una mica astorat abans de riure.
Pasta escorreguda, em cedeixen l'honor d'abocar la salsa (es fa com a casa!). Remenant amb cura, quan la pasta agafa color (vermell) es va afegint el formatge poc a poc. Afora hi ha gana, es una avantatge pel cuiner.
Truco a casa i no em responen, deixo missatge.
Per fi surt la cassola en mig de la cridòria general.
S'ha apuntat un pelegrí vestit de franciscà, polac, parla també italià i español. Diu que ve de Roma, ha estat a l'útima canonització. Comença el peregrinatge avui (no se que nassos fa a Mansilla, dubto), s'ha sentat al costat de les dos polaques i els hi fot el rotllo. A les vuit, just abans d'escudellar, se'n va misa calent (pel vi).
Després del primer plat, menjat quasi en silenci, venen les lloances i els aplaudiments. Aixeco la ma d'en Moreno i saludem conjuntament. Som una festa i la resta de pelegrins del pati, i alguns des de les finestres, ens miren envejosament. Tots, menys els francessos, han volgut tastar els espaguettis. Galetes de postres i dues ampolles més de vi portades per un canadenc.
Un estatunidenc tracta de tocar la guitarra, la festa es per tot el pati, dura dins 3/4 de deu.
Giorgio i Giovanni (el correcamins) freguen els plats. Els "hospitaleros" m'aplaudeixen per la iniciativa. Em sento cofoi.
Tinc un missatge, el meu sogre ha caigut i està d'urgències, no puc trucar però amb SMSs quedo a l'espera.
Les tres del matí i res. Prenc una decisió: me'n torno, m'ho diu el cor.